Camino a la fin del mundo

Sota un pi.

Si és possible, desitjo dormir sota un pi durant nits d'estels i de vents càlids. Despertar-me i fondre'm amb els peixets. No voler tornar. Tancar els ulls ben fort, i oblidar-ho tot. Tot el que arrossego i que no vull amb mi i que aquesta merda de ciutat no em permet deixar enrere.
Sé que tot això no és gaire normal, el que sento i el que em dic. Sé que justejo en molts aspectes, però començo a dir-me a mi mateixa que no passa res, que hi haig de conviure per sempre més, i que no està tan malament.
Acceptar les pròpies limitacions. Sí, va d'això. Com tu tan encertadament em vas dir.
No tornaré a utilitzar el verb marxar. No el pronunciaré mai més. No sortirà dels meus llavis. Deixaré de dir-ho i no fer-ho. No tornaré a dir que s'ha acabat, no ho tornaràs a sentir. Tampoc em repetiré que no vull saber res més de tu. Ja no em sintonitzo.
Simplement, explotaré, i trobaré el camí. Ho sé, perque el començ a veure, lluny però nítid.
I sé que no cal que avisi.
Sé que tot fluirà. Aquest cop ho sento massa endins com perque no sigui veritat.

Se m'escapen les il·lusions del pit, marxen volant a la que em despisto. Són unes idiotes, no volen estar dins meu, perque saben que no les sé complaure, que no esdevindran reals, que sempre s'acaben podrint a dins.
Se m'escapen les il·lusions del pit.
Ja no recordo què em feia vibrar ahir nit quan duia dues cerveses de més i em volia menjar el món.
Se m'escapen les il·lusions del pit. Són subnormals.

Haig de deixar de jugar a fer veure que sóc eterna. Prou.

No hi ha cap espai i temps possible per mi. Un lloc on deixar-me endur i permetre'm fluïr. No hi és per qui sóc. No hi és per com és aquest entorn gris brut i buit. El que arrossego és l'eterna paradoxa.
Voler volar, sense fils. No saber estar bé amb un mateix.
A partir d'aquí, qualsevol horitzó serà trist. serà angoixa.

No encaixo.

una engruna de passat, que es salva.

Les idees no existeixen sense organització, diuen. Per mi, els records no existeixen sense futur, ni els somnis sense passat. ni els cafès sense sucre, ni l’amor sense música. El pensament no existeix sense l’objecte, ni el poema sense l’entranya. Tu, no existeixes igual sense mi, jo, no sóc la mateixa vista desde uns altres ulls. Hi ha ressaques que no existeixen sense remordiments, com nits sense desig. La mort no existeix sense la vida, ni les idees perilloses sense haver superat la pròpia por.

vull tornar a les velles costums. Ara, no sé a quines. M'agrada el suc de prèssec, i penso que en veritat, el que diferencia les etapes de la meva vida, són les metàfores que invento, la forma que disenyo per explicar sempre la mateixa història, la obsessió de cada moment. Ets un personatge en una ciutat que no conec. Tu no existeixes.